"Lluita i mai sobreviuràs...
Corre i mai escaparàs"
L’obra
cinematogràfica que comentarem a continuació i que porta per títol: Ciutat de Déu (Cidade de Deus), és un film de ficció tan del director
cinematogràfic brasiler Fernando Meirelles (1955) com de la realitzadora
cinematogràfica americano-brasilera Kátia Lund (1966). Es va estrenar el 2002 i
està basat en l’argument de la novel·la homònima de Paulo Lins. Tanmateix, el
seu contingut audiovisual, degut, en part, a l’interès que es detecta a tota
hora tan per a recollir imatges extretes directament de la vida real (p.ex: les
vistes que ens mostren els ambients urbans a on transcorre l’acció) com per
recrear fidelment l’evolució històrica que ha viscut el barri marginal de Ciutat de Déu –a Río de Janeiro–, des
dels anys 60 fins a l’actualitat, acaba atorgant al film un valor documental
extraordinari com a testimoni il·lustratiu dels canvis socials que ha viscut
aquest barri al llarg de 40 anys. Tot i així, aquest film, es va distribuir a
les sales d’exhibició cinematogràfiques amb dues altres intencions: d’una
banda, amb la de difondre les problemàtiques actuals que afecten i determinen
la vida de tots aquells sectors socials empobrits que resideixen en els barris
marginals de les grans ciutats brasileres; i de l’altra, amb la de denunciar,
no només la postura d’indiferència que l’Estat i les classes socials mitges i altes
del Brazil han mostrat, fins fa ben poc, envers a aquesta realitat social, sinó
també, la situació de misèria en la que es troben immersos tots aquells sectors
socials que malviuen en aquells barris marginals. No obstant això, el film, al
nostre parer, també té un altre interès; i és que aconsegueix vertebrar, per
mitjà de l’àmbit de la violència, una sèrie de subtemes que es van introduint
al llarg de les tres parts consecutives en les quals es pot dividir l’argument
d’aquest film.
En la primera
d’elles, es vol descriure, amb colors clars i alegres, la millora substancial
que va experimentar la població del barri cariocà de Ciutat de Déu amb les
polítiques de sanejament que s’hi van dur a terme als anys 60, i que
consistiren, bàsicament, en l’enderrocament de les antigues barraques i la
construcció d’uns habitatges molt més dignes i salubres per a la població. Però,
en realitat, l’interès real d’aquest apartat rau més en el fet de voler
aprofitar aquest episodi, per mostrar el caràcter sociocultural d’una primera comunitat
de veïns que es va veure afectada, ja des de bon començament, per una sèrie de problemàtiques
que ens permeten analitzar alguns dels temes que s’aniran desenvolupant i
introduint al llarg de tot el contingut audiovisual d’aquest film.
El més important és
el de la violència. Ho és perquè determina l’acció tan dels protagonistes com
de l’argument del film, però també, perquè a redós seu es van introduint els
altres subtemes que es van descrivint. En el cas de la primera part, els autors
del film, han volgut vincular el tema de la violència amb dos fenòmens socials:
d’una banda, amb el de la violència de gènere d’àmbit familiar, ja que en el
film, és, precisament, en l’entorn familiar on els homes, a més d’imposar la
seva autoritat, sotmeten a les dones i als fills ja sigui per la força o bé
privant-los de realitzar determinades accions o activitats il·legals; i de
l’altra, amb el de la delinqüència menor o comuna, ja que l’han acabat tractant
com a un mitjà més de supervivència i un instrument útil i necessari per fer
front a la greu situació de pobresa que envoltava a la majoria dels habitants
d’aquell barri. Però en el cas de la segona part, el tema de la violència ha
estat enfocat des d’un altra perspectiva. En primer lloc, perquè ha esdevingut
un mitjà d’enriquiment personal per aquells joves del barri que no han anat mai
a l’escola, han fet vida al carrer, han fet sempre el que han volgut i no s’han
preocupat de tenir perspectives de futur. En segon lloc, perquè ha estat el
desencadenant d’una sèrie d’assassinats sectaris i massius que s’han vist
afavorits per l’ús creixent de les armes de foc. En tercer lloc, perquè ha
condicionat una atmosfera de colors menys lluminosos que expressa, d’alguna
manera, un sentiment de tristesa que es pot relacionar amb el major grau de
barbàrie que es va assolir en aquell barri a partir de la dècada dels anys 70;
i en darrera instància, perquè s’ha volgut vincular amb tres realitats socials
més que es descriuen en aquest film: les bandes juvenils, les drogues, i la
marginalitat.
Pel que fa a les bandes
juvenils, creiem que ambdós autors, les han descrit com a unes estructures
jeràrquiques, totalitàries i de caràcter criminal que, a més de tenir el control
de la violència, competir entre elles pel poder econòmic i ésser liderades per
un cap visible com el de Zé Pequeño, que és de fet el qui governa el barri de facto, es regeixen per unes normes
comunes, són solidàries amb els seus membres, encara que de vegades practiquin
algunes discriminacions racials (especialment dels blancs i mulats envers als
negres), i viuen immerses dins d’un cercle viciós de delinqüència i de tràfic d’armes
i d’estupefaents.
En canvi, pel que
fa al tema de les drogues, pensem que el seu tracte, contribueix a
concebre-les com a una arma de doble
tall, perquè de la mateixa manera que es descriuen, en la primera part del
film, com a un instrument que proporciona plaer i tranquil·litat, i, ajuda,
així mateix, a combatre, tal i com s’aprecia amb el consum del cànnabis i de
l’alcohol, les angoixes i les misèries dels joves que malviuen en el barri;
acaben esdevenint, a partir de la segona part del film i des del moment en el
que s’introdueix la cocaïna, un mitjà d’enriquiment personal que, a més
d’agreujar les relacions entre les diferents bandes juvenils i generar una
escalada de violència imparable, acaba involucrant-se amb la corrupció dels
cossos policials, ja que aquests, enlloc de perseguir les bandes que actuen com
a càrtels de la droga, treuen benefici del conflicte i col·laboren amb ells.
I pel que fa al
tema de la marginalitat social, tenim la impressió que els dos autors del film,
l’han volgut associar amb la violència per dos motius. En primer lloc, perquè
volien reproduir i denunciar aquell clima bèl·lic que van començar a adquirir
aquells barris marginals de Rio de Janeiro que, a partir de la dècada dels anys
70, es van convertir en veritables centres de joves delinqüents i criminals. I
en segon lloc, perquè pretenien mostrar que si la violència estava associada
amb la marginalitat social, i conseqüentment amb la pobresa, les classes
socials més baixes, i la joventut carioca més desafavorida, era, d’una banda,
per l’elevat índex d’analfabetisme que existia entre aquests sectors d’edat, ja
que, tal i com reflecteix el film, la majoria dels joves delinqüents que
pertanyien a les esferes de les bandes criminals eren analfabets; i de l’altra,
per la indiferència i la falta de sensibilitat que les classes socials mes
altes i els governs respectius del Brasil, havien mostrat envers a uns sectors
socials que necessitaven el seu ajut tan per fugir de la misèria com per trobar
un futur laboral que els permetés fugir de la violència, la delinqüència i el
tràfic de drogues i d’armes.
Finalment, el film
s’acaba amb el relat d’un tercer i últim apartat (centrat en la dècada dels
anys 80), que intenta descriure, per
mitjà d’uns colors foscos i tristos, la narració dels dos últims episodis tràgics
que s’expliquen en relació a la història d’aquest barri: d’una banda, el de
l’esclat d’una guerra oberta entre dues bandes juvenils que crida l’atenció
–per la seva brutalitat–, dels mitjans de comunicació brasilers, els quals són
representats –exceptuant el cas d’en Bené–, per membres pertanyents a les
classes mitjanes i altes de la societat, les quals s’interessen pel tema degut
al sensacionalisme que comporta l’esdeveniment; i de l’altra, el de la
intervenció dels infants en la lluita armada; un fet, aquest últim, que, a més
d’accentuar i perpetuar l’escalada creixent de violència, desencadenarà un
clima de terror que, tal i com es descriurà en el film de ficció que porta per
títol: Tropa de Elite –del director
cinematogràfic brasiler José Padilha–, acabarà obligant a les classes dirigents
del país, i a partir de la dècada dels anys noranta, a intervenir en el
conflicte, tot reclutant als mateixos joves marginats perquè es reinsereixin en
la societat per mitjà de les tropes d’elit de l’estat.
Joan Perelló Balcells
